Vegeu també la selecció de vídeos sobre el procés de Bolonya.
Aquí teniu un esquema que dona algunes claus per entendre el procés de Bolonya, la resposta estudiantil i per què ens hi oposem. Si voleu informació més específica de la Universitat Pompeu Fabra o comprovar en quina mesura està implementat el pla de Bolonya a la vostra facultat, podeu consultar com està Bolonya a la UPF i què ha fet i què fa l’AEP contra aquest pla. Esperem que sigui esclaridor!
La declaració de Bolonya és:
- Un text elaborat l’any 1999 que parla d’harmonitzar l’Eduació Superior arreu d’Europa.
- Europa no té competències en educació superior, per això només va fer una declaració i prou.
- Sovint quan es fa referència al procés de Bolonya es parla de tot un seguit de reformes, propostes ministerials i altres canvis adjacents a aquesta declaració.
Què s’explica quan s’explica Bolonya?
- Mobilitat dels estudiants arreu d’Europa i homologació de títols a nivell europeu: hi ha la voluntat que la feina feta a una universitat de la Unió Europea sigui convalidable a una altra qualsevol.
- Voluntat de renovació pedagògica: s’intenta impedir que la Universitat sigui només un lloc de classes magistrals, com si fossin successions de conferències, amb la introducció de classes pràctiques, etc.
Aquests aspectes pretesament positius del pla de Bolonya no pretenen sinó vendre als estudiants un seguit de reformes que són la cessió de la Universitat als interessos dels grups de pressió empresarials i suposen un encariment del preu global dels estudis universitaris.
L’Espai Europeu d’Educació Superior s’implementa legalment a Catalunya mitjançant:
- La LOU: Llei Orgànica d’Universitats.
- La LUC: Llei d’Univeristats de Catalunya.
- Reial Decret d’Ordenació de titulacions.
A través d’aquestes lleis, amb l’empenta de diferents grups de pressió, tota aquesta sèrie de reformes que per extensió anomenem Bolonya, comporta també:
- Les antigues llicenciatures es canvien per graus. Els graus son estudis generalistes de 4 anys (al Reial Decret es defineix com «formación general orientada al ejercicio de actividades de carácter profesional»). Hi ha la voluntat fer un grau la raó de ser del qual sigui s’ha anomenat l’adquisició de competències i habilitats, la qual cosa podria ser una bona notícia si no fos perquè és un eufemisme per minvar la dedicació al coneixement humà i científic en benefici de tècniques útils a curt termini pel mercat laboral.
- Amb aquest panorama, és probable que sigui gairebé obligatori la realització d’un postgrau per tal d’aconseguir un reconeixement social adequat. El preu públic del postgrau és molt més elevat que el del grau (1500-2000 euros).
El Certificat d’Aptitud Pedagògica, obligatori per a aquells titulats que vulguin fer de professors de secundària, passa de costar uns 209,43 euros (el curs 2005-2006, a títol orientatiu) a ser un màster, amb un preu de 1500-2000 euros.
S’introdueix l’Europen Credit Transfer Sistem (ECTS), una espècie de «moneda d’educació». En relació amb el nombre de crèdits, l’estudiant o estudianta paga la matrícula, i això que ha «comprat», si aprova, se li reconeix a totes les universitats que segueixen la directiva de Bolonya. Un crèdit ECTS equival a 25 hores, moltes de les quals no són hores de classe sinó de treball individual, que de tota manera es paga amb la matrícula. S’estima que amb la introducció dels ECTS el temps de mitjana que un estudiant ha de dedicar als estudis és de 40 hores setmanals, fent totalment impossible la compatibilitat dels estudis amb una feina, amb la consegüent elitització dels estudis superiors: només les persones que poden viure sense treballar, poden estudiar.
Les últimes propostes de beca del ministeri parlen de beques-crèdit. Una entitat bancària dóna una sèrie de diners a l’estudiant, que haurà de retornar sense interessos (amb els interessos pagats per l’Estat, millor dit, amb diner públic a un banc) a partir del moment en què cobri més de 1500 euros i escaig. (Si no assoleix aquest sou en un període de temps determinat, 15 anys, el deute es cancel·la, però en tot cas l’estudiantat surt de la Universitat amb hipoteca).
Tot això s’ha fet sense debat previ amb la participació de la comunitat universitària.
Hi ha possibilitats de canvi: a Grècia, les reformes associades amb Bolonya s’han aturat (si bé és cert que és un cas diferent, donat que el procés en conjunt anava associat amb una reforma constitucional).
2 comentari ↓
Entendre Bolonya… buff una àrdua tasca, no sé si mai arribarem a copsar-la del tot.
Tanmateix matitzar una qüestió que em sobta car considereu positius certs aspectes del Pla
Mobilitat: Primerament és una cosa al·liena a Bolonya, ja que els programes Erasmus i Sèneca són anteriors a la reforma que es pretén. A més a més la seva quantia és prou minsa com per només arribar per un cafè al dia. Les retribucions són estandards i no atenen als preus del país al qual vas. A més a més en el cas de la UPF és molt complicat aconseguir que et convalidin assignatures troncals i obligatòries per l’estructura trimestral.
Homologació: Us recordo que amb això s’inclou el Suplement Europeu al Títol on es detalla perfectament quin ha estat el teu itinerari a l’educació superior (universitats, assignatures, qualificacions). És a dir el títol universitari adquireix gradualitats i distingeix perfils professionals.
Renovació pedagògica: No sé d’on ho heu tret, perquè promoure una avaluació continuada no és cap renovació pedagògica, qüestió molt més profunda i que en tot cas depèn de la voluntat del docent ja que per alguna cosa té llibertat de càtedra emparada constitucionalment.
No sé quin és aquest afany en trobar aspectes positius a una reforma que portarà la universitat a la mediocritat absoluta mitjançant la mercantilització i l’elitització.
Salut!
Hola David: gràcies pel comentari, que sens dubte aporta més informació sobre el pla però, realment, no es pretenia donar una versió edulcorada. Si t’hi fixes, just a sota d’aquests punts que comentes, hi diu:
«Aquestes voluntats positives del pla de Bolonya no pretenen sinó vendre als estudiants un seguit de reformes que són la cessió de la Universitat als interessos dels grups de pressió empresarials i suposen un encariment del preu global dels estudis universitaris.»
De tota manera, pot ser un problema de redacció: la voluntat era captar l’atenció d’aquells estudiants que segueixen pensant que les crítiques no tenen raó de ser i que Bolonya és una reforma pedagògica, tot incloent els trets positius que sovint s’addueixen per, acte seguit (com es demostra pel paràgraf que t’he copiat) refutar-los. Així les coses, si és un problema de redacció com suposo, canviant “Coses positives” per “Coses pretesament positives” o fins i tot “Què s’explica quan s’explica Bolonya?” n’hi ha d’haver prou, ja que amb el paràgraf posterior queda prou clar per on van els trets.
Salut, David
Comentaris